EL GEL DEL POU
“Cada gota que plou té on caure” , diu el refranyer popular, i les que queien en terrenys argilosos a casa nostra en dies de pluja, atenent el fred que fa durant els mesos d’hivern, es gelaven... Però comencem pel principi!
Hi ha una part del terme municipal de Guissona rica en terra argilosa. Aquesta terra permetia que l’aigua de pluja quedés estancada en els sots naturals dels camps i gràcies a la climatologia d’aquest territori, durant els mesos més durs de l’ hivern, aquesta aigua es gelava. Un cop gelada, se n’arrencaven penques de gel i es transportaven al pou amb carros. Allí es col·locaven formant capes, aïllant el gel de la paret del pou amb la interposició de palla o rames fent una bona base de palla. Les parets dels pous de gel solien ser de pedra seca, i es situaven sota terra en la majoria dels casos per preservar-ne el material.
El nostre pou estava a l’antic poble de Rubiol, avui desaparegut i situat a la serra del mateix nom al terme municipal de Guissona.
Des de Guissona, seguint el camí que condueix al cementiri, i deixat aquest a ma dreta, continuem en línia recta creuant la carretera LV-3113. Rodejant cap a la dreta unes granges i les restes de la capella romànica de Sant Romà, seguim la pista que porta al monticle on es troba soterrat el pou de gel, a la carena de la serra de Rubiol. Deixeu el cotxe al costat de la senyal explicativa del Pou de Gel i, fent la volta al turó, trobareu la porta per accedir-ne a l'interior. Us recomanem que ho feu amb precaució tenint en compte que hi ha una alçada considerable des de la porta fins al terra del pou.
De 6,9 m. de diàmetre i 7,3 m. d’alçada fou recuperat l’estiu de 1996 i en l'actualitat es conserva en molt bon estat. Excavat sobre el terreny natural, el pou es cobreix amb uns grans carreus que es tanquen en una gran cúpula. L'origen es situa al s. XVII , quan la indústria del gel pren importància per tot Catalunya i es construeix amb la intenció de procedir a l'emmagatzematge de gel i la seva comercialització. L’omplien per l’obertura lateral i l’extreien per l’obertura zenital. Encara s’hi observen unes mènsules a la paret a mitja alçada que ens fan pensar que hi podia haver una plataforma (segurament de fusta) per afegir un nivell interior que en facilités la col·locació i l’extracció. Hi havia també una obertura inferior, per la qual sortia l’aigua de fusió cap a un petit pou i aquest es buidava mitjançant una politja. A més,es van trobar les restes d’una cabana de pouaire on s’hi guardarien tots els estris destinats al manteniment i manipulació del gel: martells, destrals, cordes, ganxos, motlles,... Val a dir que l’ús del gel no era exclusivament com a conservador d’aliments; importantíssim era el valor terapèutic: per fer baixar les febrades i les inflamacions, tractar cremades, rebaixar dolors, tallar hemorràgies,... Era preocupació important que no faltés gel pels malalts de la vila.
Si us ve de gust conèixer més coses sobre els pous de gel i altres elements de l’arquitectura tradicional, us convidem a visitar la web d’Arquitectura Popular
Xerrada “Cooperativisme en l’agricultura”
