Setembre, els arbres...

Tanco els ulls, aixeco el cap deixant que el nas sigui la part més alta del cos i ensumo... Acaba de ploure.... El timó fa més olor del que és habitual...com m’agrada!!!! Em calço botes impermeables i prenc el camí de la dreta. Potser hauria d’haver seguit el de l’esquerra...però l’olor és més pronunciada si vaig per la dreta...doncs, au!, posem-nos a caminar. La primera baixada és complicada: el fang em fa relliscar, gairebé tant, que estic a punt de perdre l’equilibri. Però no, sóc àgil i fent un saltironet recupero la meva verticalitat.

Al costat del camí hi trobo lledoners...quants lledoners!!! Contents estaran, amb aquesta gran regada. Encara queden molts anys perque es facin tan grans com el que hi ha davant l’església de Castellnou d’Oluges.  I pensar que d’aquesta fusta se’n fan forques!!!!  

I què dir de les alzineres que veig als turonets: cap d’elles tan ample con l’alzina de Cal Mestret o tan altes com la del camí del Canós. Aquelles son Alzines, amb majúscula!  

Segueixo ensumant el timó!!! N’he de prendre alguna branca per afegir-la al guisat. No, no, l’arrel ni tocar-la! Una branca d’aquest matoll, una branca d’aquest altre... I sense abusar, que n’hi ha pertot!

Aviat arribarem al torrent. És curiós veure com canvia la temperatura, com l’aire fresqueja...Seran les fulles dels xops, que gronxades pel vent renoven l’aire una i una altra vegada? Aquells que estaven al costat del Riu d’Ondara, aquells de Vergós, be que ho feien... Crec que encara n’hi ha algun que va rebrotant tot i tenir uns dos-cents anys...

De tant en tant veig un arbre retorçat sobre sí mateix, amb un tronc gruixut, ple d’arrugues, raconets que els petits animalons de la terra aprofiten per fer-hi un amagatall o be la seva vivenda. Quantes històries podrien explicar, veritat? El mateix freixe de la Prenyanosa...què se n’ha fet, d’ell? Allà, prop el marge, a punt de caure però sense acabar-ho de fer...Diuen que és un dels més vells de tots...prop cinc-cents anys... ell sí que en deu tenir, d’històries, per explicar!

Aquesta olor del timó!!! La pluja ho ha netejat tot....tot, menys les meves botes, ara plenes de fang, que hauré de netejar abans d’entrar a casa... Per tal de no escoltar els crits de la meva esposa dient que acaba de netejar, me les trauré al carrer, bo i assegut a la Plaça Capdevila, sota l’arbre gegant que cobreix tota la plaça. Com es diu?...  Cada cop em costa més recordar-me de les coses... No sé pas què deu ser...

Per sort, damunt la taula del despatx hi tinc la Història Natural de la Segarra... és un gran llibre i un llibre gran, ple d’explicacions i fotografies. Ara ho veig: a Capdevila hi ha un Acer negundo “...que segur que ha assolit el centenar d’anys, exactament, segons diuen els veïns de la plaça, en té cent vint...La capçada és molt ampla, fa uns dotze metres” . Ara només em queda memoritzar-ho, per quan torni a sortir...

Quina llàstima no haver-me fixat massa en les plantes petites que m’han acompanyat!  Be, amb el timó sí, perquè més que les plantes he anat seguint l’olor. Però en queden tantes altres!!! Farigola, cards, camamilla, te de roca, espígol, fonoll, viola...

De moment reposo. Demà aniré a la Vall del Llobregós, a veure com es recupera la flora després de l’incendi del passat estiu. I ja preparem alguna altra caminada per abans no arribi el fred.