SERVILLA PRAEPUSA a
la seva filla Lčsbia, d'onze anys i deu mesos, ací enterrada.
Que voldrŕ el destí quan crea el més bonic, si pren el creat
per gaudiment de la nostra alegria? Més, si ens hem de sotmetre
per força a la Llei dels fats, quedem plorant postrats
al rígid destí. Ella encara no havia arribat als dotze anys,
ni tan sols havia vessat totes les seves llŕgrimes, i ja
pot ésser per sempre plorada pels seus. "Mireu, doncs, per
vosaltres, oh pares afligits per la immensa tristesa, i
deixeu de torbar els meus Manes."
Alcem aquest epitafi, alleujament de la nostra pena, a fi que qui el llegeixi exclami:
Que la terra et sigui lleu.
